Ciutat grega

Durant la primera meitat del segle VI aC, els comerciants grecs procedents de Focea fundaren i s’establiren sobre un petit promontori estratègicament situat a l’extrem sud del golf de Roses, la Palaia Polis. Un promontori, a més, ocupat ja des del bronze final i la primera edat del ferro per una població indígena que havia mantingut contactes amb el comerç fenici.

Poc temps més tard de l’establiment grec a la Palaia Polis, els emporitans crearen un nou nucli urbà immediatament al sud de la badia natural, garantint el control de les instal·lacions portuàries. Aquest nou assentament, ubicat a l’est d’una de les elevacions que s’aixecaven a l’entorn de les maresmes que delimitaven l’antiga línea de costa -la “terra ferma” d’Estrabó- és el que es coneix amb el nom de “Neàpolis” (ciutat nova), denominació atorgada per J. Puig i Cadafalch. La ciutat grega d’Emporion, amb els nuclis de la Palaia Polis i de la Neàpolis, va desenvolupar la seva activitat urbana d’ençà el segle VI aC fins a la presència romana l’any 218 aC, quan el port emporità és utilitzat com a punt d’entrada a la península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès.